NADAL

Ja és desembre i és temps de Nadal. En la nostra societat això vol dir que és temps de compres, sopars de grup, copes, felicitacions, menjars familiars, torrons, regals... En aquesta època la gent es plena d’alegria, solidaritat, bones paraules, bons desitjos, bones accions i somriures a tot arreu. Tot això em fa reflexionar molt... Podríem allargar el Nadal?

Podríem fer un mes de desembre de 365 dies en els que la felicitat i la solidaritat ompliren a tota la nostra societat. No caldria menjar torró a tota l’hora (perquè guanyaríem molts quilos) ni fer regals tots els dies. Tan sols seria suficient amb els bons desitjos, les bones accions, la solidaritat i la felicitat.

Encara que ningú ha demanat un desembre "anual", crec que no vendria malament a la nostra societat, que durant onze mesos viu absolutament desconnectada de tot allò que envolta al Nadal, i no són regals.

Bon Nadal a tots!

MEMENTO

Aquesta embolicada pel·lícula té la peculiaritat de que la seua línia temporal va cap arrere, mostrant a mesura que avança les causes d’allò que ja s’ha vist anteriorment. Per a acabar de fer-ho complicat, s’intercalen imatges en blanc i negre que si que avancen amb l’ordre normal. La conclusió d’aquesta gran innovació del director és que te passes tota la pel·lícula pensant cada escena al detall per a ser capaç d’entendre el que vindrà a continuació.

La veritat és que a mi me va costar molt situar-me i concentrar-me en l’argument de la pel·lícula. Al principi estava preocupada, pensant que era cosa meua i que deuria haver estat molt més atenta. Però no vaig tardar en adonar-me que era una cosa generalitzada. Va ser una sort poder tindre al meu costat algú un poc més espavilat que jo que m’explicava allò que jo no entenia o se m’escapava, encara que ell o ells també tenien els seus dubtes.

Després de veure aquesta pel·lícula vaig eixir molt ratllada per l’esforç (tan gran) que havia realitzat per a no arribar a entendre-la be i amb un grup de nous companys amb els que havia compartit els meus dubtes. I la veritat que la pel·lícula me va agradar.

TRAMUNTANA

Diumenge passat vaig anar a veure Tramuntana al teatre Micalet.
L’obra narra la història d’un poble que es transforma quan bufa el vent de Tramuntana. Quasi tota la gent abandona el poble quan arriba la Tramuntana, però enguany Roíno (un dels dos actors que fan l’obra) es queda per a esbrinar que va passar amb sa mare, que va desaparèixer per a sempre en Tramuntana.

Tota aquesta bogeria es transforma en escenes d’humor, sense trellat i absurds que fan riure al públic.

Em va cridar molt l’atenció com soles dos actors eren capaços d’omplir l’escenari, decorat de manera senzilla, i jugar amb el canvi de personatges, de vestimenta, de llengua (parlen de vegades en castellà) i de registre sense descansar ni un sol minut, ja que sempre estan els dos actors a l’escenari. Crec que tot açò es possible gràcies a la bogeria de Tramuntana i un s’ha d’acostumar a ella per a arribar a entendre aquesta obra.

TREX (Rafa Gomar)

Aquesta breu història "d'amor frustrat" amb xiclets és una crítica a la nostra societat, ja que actualment és molt influenciable per la publicitat i els models publicitaris que ens bombardegen contínuament als mitjans de comunicació.

La història de Trex es relata amb humor, però no hem d'oblidar que la influència de la publicitat pot portar a casos greus a la nostra societat. Per exemple, l'anorèxia és una malaltia que es pot produir per voler aconseguir el cos de les xiques perfectes dels anuncis.

Per a no arribar a menjar-se tota la caixa dels xiclets, és important ser ben educat en valors, ser crític i tindre una personalitat definida. Això és una tasca conjunta de les famílies i de l'escola. Hem d'ajudar a codificar la informació i a llegir entre línies per a no asfixiar-nos amb xiclets.