SIN PERDÓN

Vaig veure aquesta pel·lícula amb moltes ganes e il·lusió perquè és una de les favorites del meu pare, i jo em fie del seu gust cinematogràfic, perquè ja són uns quants anys i moltes pel·lícules darrere. A més, la crítica avala la película, ja que està considerada una de les millors de la dècada dels 90.

Sin Perdón és un western crepuscular magníficament protagonitzat i dirigit per Cleant Eastwood. El film narra la història de William Munny, un pistoler vell, vidu i retirat que té serioses dificultats per mantindre els seus fills. Encara que està retirat fa uns anys com a caçador de recompenses, se li presenta la oportunitat de traure la seua família endavant fent un últim treball, acompanyat per un antic soci i un jove inexpert. La missió és matar a dos homes que van marcar la cara a una prostituta en el poble de Big Wiskie. Pareix fàcil però no ho serà perquè l’alcalde de Big Wiskie abusa de la seua autoritat i és molt cruel amb els forasters que porten armes.

Crec que mai en la meua vida havia vist un western, perquè soc més de comèdies i pel·lícules d’acció noves, i la veritat que m’ha agradat moltíssim. Crec que això ha sigut possible perquè, amb el dinamisme de la pel·lícula, Eastwood aconsegueix mantindre l’espectador en vil contínuament, fent que siga partícip del film en tot moment, i no tant un jutge.

La veritat és que no me caracteritze per ser una enamorada del cine i de la seua història, però estic segura que el fet de veure aquesta pel·lícula i gaudir amb ella m’animarà a descobrir molts més clàssics cinematogràfics.

FET D'ARMES

El text de Pere Calders és un relat de guerra tractat amb ironia. A mesura que es va llegint, el lector va entrant en el “joc” que pretén l'escriptor, és a dir, contrastar les dues perspectives, la real i la irreal.

Amb un to afable i alhora irònic es va relatant una situació absurda entre dues persones, enemigues de guerra, que en comptes d'arribar a les mans busquen una solució conciliadora per a resoldre la situació en la qual es troben. Ells són abans de res enemics i han de complir amb el seu paper, però, ben mirat l'assumpte, és millor tirar-lo a sorts i acabar la situació en la qual es troben.

En quant als personatges, transmeten humanitat tant pels seus errors (dur un uniforme antic i ser descobert per això) com per les seues decisions (tirar a sorts la destinació i acceptar-lo, escollir una bicicleta com a recompensa). A pesar del fet absurd en el qual es desemboliquen els personatges, la calidesa que transmeten allunya per complet la sensació de ridícul o burla.

Per últim, cal destacar que la ironia amb la qual es tracta la situació és una voluntat de desdramatitzar-la i alhora fer reflexionar al lector sobre els aspectes més absurds de la condició humana.

ANTONIA'S LINE

Aquesta pel·lícula és, definida per la seua pròpia directora, una obra feminista, ja que ella es declara com a tal. Amb aquesta característica, Antonia’s line, de la directora Marleen Gorris, va rebre l’Oscar a la millor pel·lícula estrangera a l’any 1996.

Antonia’s line és la història d’una família contada a través de quatre generacions de dones. La trama ocorre en un xicotet poble holandès.
Antonia és una dona que recorda la seua vida quan està a punt de morir. Es remunta fins a la Segona Guerra Mundial, quan va tornar al seu poble natal amb la il·lusió de començar una nova vida. Antonia viurà a la casa de sa mare, que acaba de morir, amb la seua filla. Anys després, quan Antonia ja ha mort, la seua besnéta traurà l’esperit i l’optimisme de la besàvia. Totes les dones que ací es mencionen lluiten per aconseguir gaudir al màxim de la vida i afronten els problemes amb serenitat i valentia, traient a flor de pell els seus sentiments.

Aquesta obra és una novetat, ja que històricament les sagues familiars sempre han sigut contades pels homes, i en aquesta ocasió són les dones las que ho conten i tenen el total protagonisme. Es canvia l’eterna figura del patriarca per la de matriarca.

En resum, Antonia's line es una pel·lícula fantàstica, on es veu el reflex de la visió femenina, incorporant també als homes que aposten per una societat distinta a la tradicional, i que es plantegen i reflexionen sobre la vida quotidiana i les relacions socials. Es pot dir que en aquest film es tracten qüestions importants de la vida humana.

EL NOI DEL PIJAMA DE RATLLES

Bon any a tots! Desgraciadament, ja han passat les vacances. Per a mi, han passat tan ràpides com una estrella fugaç. Ara toca treballar després d’uns dies de descans i alguns regals, sempre que s’haja sigut bo! Precisament de regals vaig a parlar. I es què en la meua família es costum regalar llibres en Nadal. Ja no fa falta ni demanar-los en la carta als reis, perquè sempre cau algú.

Aquest Nadal m’han regalat dues novel·les: El noi del pijama de ratlles i A tres metres sobre el cel (aquest últim en la seua versió en castellà). Aquest primer llibre, de John Boyne, me l’he llegit quasi sense voler, en una vesprada.

El noi del pijama de ratlles és una història commovedora i trista, ja que tracta el duríssim tema de l’holocaust. A la vegada, aquesta història te fa somriure en moltes parts. Això es deu a que està contada baix la perspectiva d’un xiquet de 9 anys anomenat Bruno.

La història conta com Bruno, fill d’un comandant nazi, es trasllada amb la seua família a viure al costat del camp de concentració de Auschwitz. Bruno no sap a què es dedica son pare ni què és un camp de concentració. En la solitud d’aquella casa Bruno investiga pels voltants i coneix un xiquet de la seua mateixa edat i nascut el mateix dia que ell, que vist un pijama de ratlles. Entre ells sorgirà una amistat que portarà a Bruno a travessar la tanca que separa la seua casa del camp.

Aquest senzill i excel·lent llibre mostra la innocència dels xiquets i com ells són capaços d’obviar els problemes i els conflictes per tal d’establir una amistat. D’aquesta manera l’autor tracta magníficament un assumpte tan delicat i desagradable com l’holocaust d’una manera més suau degut a la perspectiva infantil.

GREASE

Aprofitant la meua estada aquest Nadal a Madrid per motius familiars vaig anar a veure el musical de Grease.
Des de menuda Grease ha sigut una de les meues pel·lícules favorites i l’he vista moltes voltes. Ara que ja soc més major veure aquest musical era un poc retornar a la meua infància. Per això i per la recomanació d’uns familiars vam comprar les entrades. La veritat que jo vaig anar amb molta il·lusió. Cal dir que els altres dos musicals que he vist en la meua vida m’han enamorat. L’últim va ser La Bella y la Bestia en maig.

Bé, el musical no val res en comparació amb les crítiques i els comentaris de la gent. Escenaris molt senzills, veus molt normals, balls acceptables i actors fluixos o roïns. Sols cal dir que vaig trobar dos ex-triunfitos (d’Operació Triomf, vull dir) actuant, i no precisament molt be. Les classes d’interpretació de l’Acadèmia no van resultar molt profitoses. El seu fort, i no molt fort, era la cançó. A més les cançons són en castellà (forçosament traduïdes, és clar), i què voleu que vos diga... perden molt en comparació amb l’anglès. Tot i això era millor quan cantaven que quan actuaven. De veres que la representació era pèssima.

En resum, em vaig gastar prou diners i no me va agradar gens. No vaig eixir precisament volent ser Sandy. En canvi, uns mesos abans si que volia ser La Bella.